Julio Anguita. No tots els polítics són iguals

Publicat el 23 gener 2011 per lucas leon simon 

  Quan José María Aznar i Felipe González ens dicten al comú dels ciutadans una lliçó de indecorós i insolidaritat, quan ens assabentem que Maria Dolores de Cospedal guanya a l'any 241.000 € amb el cobrament de tres sous públics, quan sabem que el president de la Diputació de Castelló no té més remei que declarar un patrimoni de 3,9 milions d'euros quan fa cinc anys no declarava cap, ens assabentem que, de manera totalment accidental, s'ha sabut ... 

 que fa set anys, 

  Julio Anguita va renunciar per escrit a la paga de pensió màxima vitalícia a la qual tenia dret com a ex parlamentari, 

  argumentant que "amb la pensió que li corresponia com a mestre tenia prou". 

Geni i figura. Julio Anguita ve a demostrar-nos que la dita populista de "tots els polítics són iguals" no es verifica, almenys en la seva totalitat. 

Que hi ha diferents formes de ser i estar en la política, d'entendre els compromisos ètics i exemplaritzants d'un càrrec públic i que l'erosió que afecta la nostra moral pública té un fre. 

No tot és poder i diner. Tinc la fortuna de ser amic personal i haver estat d'un equip de govern de juliol. Conec la sobrietat espartana del seu esperit. Es que en poques persones es verifica una major conseqüència entre el que diu i pensa i la seva manera de vida. 

Mai havia acabat d'entendre per què considera un punt de felicitat fer la migdiada a l'estiu sobre una manta estesa a terra, ni perquè la seva major consideració del luxe i del lleure és jugar una partida de dòmino al vespre, quan està de vacances. 

En aquesta dura mitologia del capitalisme, juliol juga contracorrent. I el seu compromís amb ell mateix i amb la societat, guanya. 

Julio Anguita fa seu el lema de Ghandi de "viure senzillament, perquè els altres puguin, senzillament, viure". I des de la seva antisimetria amb el polític a l'ús ens aporta solucions als nostres greus problemes amb l'ètica i l'estètica del càrrec públic. 

Mestre vocacional, trasllada la pedagogia a qualsevol escenari, i quan l'acció política diària, crema i unta, juliol la vol convertir en lliçó a petita i gran escala. 

Els ideòlegs i profetes de la modernitat, reunits al voltant d'un gran mitjà informatiu nacional, van pensar que el invalidaven per a la política quan van encunyar allò de "honrat però desfasat". La seva empremta va arribar fins al Parlament en veu d'algun replicant "modern". Beneït desfasament! 

És a dir, exempts de les jactancioses modernitats dels polítics pendents de la dieta, la nòmina i el futur càrrec en el Consell d'Administració de qualsevol sucursal del Gran Capital, Julio Anguita, sense explicar-ho a ningú, i molt menys a aquests sistemes mediàtics que encobreixin la vulgaritat i el populisme, li havia donat una sobirana puntada al cul al sistema. 

¡Métanse seva degradant paga vitalícia des de les càpiga!